SANT JORDI 2114
Europa ja té 45 estats
però els catalans encara no han estat acceptats ja que a l’hora de
fer el pas decisiu, proposen un acte kumbaià per a la següent diada
que aigualeix el projecte final i ja ningú arreu del món se’ls
pren seriosament. Ni Moldàvia ni Sicilia ni Freedònia, els estats
europeus més recents...
La gent ha canviat poc
d’hàbits, els gossos, gats i d’altres han desaparegut de fa 50
anys. Foren tan mal domesticats que en el 2064, quan ja menjaven el
mateix que els seus propietaris, varen morir tots a l’entrar en un
Burger Vegan King.
En el 2114 la gent que vol
tenir un animal esclau a casa té un drac, animalet recuperat 30 anys
enrere gràcies a un projecte científic per poder donar satisfacció
a la gent que necessita tenir un inferior a qui donar ordres per 4
llepades diaries sense res a canvi.
Els dracs encara no s’han
sabut adaptar a l’estil de vida humà, però aquests ja han fet el
que ha calgut perquè els animals s’adaptin a la seva
“idiotasincràcia”. Els han tallat la cua, els han capat, els han
tret les dents i allà on hi havia un animal orgullós, lliure i
digne, ara hi ha un animal esclau, patètic i mesell que no fa res
del que hauria de fer per pròpia naturalesa.
I un dia d’abril, en un
poblet català anomenat Montblanc, el príncep Sant Jordi i la
princesa Laia es lleven ben d’hora i juguen amb el seu drac Maneló,
que se’ls puja al llit, els deixa ple de pèls, baves i quan somriu
amb alguna carícia, treu foc pels queixals i crema algun coixí.
Però això no molesta a la nostra parella.
Fa anys que el jovent
català ja no té nens. En tenen un i l’entreguen en adopció per
poder gaudir dels dracs, ja que aquests no exigeixen tant d’esforç.
Són més maleables i fan tot allò que els diuen, com antigament van
fer estúpidament gossos i gats. Els nens, ja se sap, responen,
exigeixen, demanen estima i atenció i això, els pares del segle
XXII, no estan disposats a donar-ho.
Amor, sí, però sense
haver de donar res a canvi.
I els dracs viuen amb els
humans, algun cop provoquen alguna desgràcia quan un d’ells torna
als seus orígens i es cruspeix algun nen humà, però immediatament
un grup draconista defensa els nostres animalons i anuncien que la
culpa de tot plegat és dels seus propietaris i no pas del drac, o bé
que la culpa ha estat del nen per molestar el pobre bitxo. I cada cop
més gent pensa que això és així, perquè els nens són mal
educats, contesten i, fins i tot, pensen i a voltes són capaços de
dir que no. I això sempre molesta els adults. I a més a més, això un drac mai ho
faria.
I els dracs no són
feliços. Però, a qui collons importa això? Els seus amos estan contents
tenint-los a casa, tancats, pel seu gaudi i no permeten que s’ajuntin
entre ells. Ells decideixen com ha de ser la seva vida i la seva vida
sempre ha d’anar lligada a un humà. Cap drac s’escapa de les
seves mans i se sap de pocs llocs a la Terra on els dracs gaudeixin
de llibertat.
Però de tant en tant,
apareix un drac lliure i allibera algun dels seus. I això molesta
molt els humans, que si l’enxampen, l’intenten fer adoptar i
convertir en una família acollidora que els donarà menjar a canvi
que l’animal perdi sa pròpia naturalesa. Com s'està fent des de
fa 50 anys...
Aquest cop, però, en
aquest conte, Sant Jordi i la princesa Laia, no sabien que qui
vindria a alliberar el seu drac Maneló seria la seva companya,
Ariadna, una dona drac lliure que voltava per tot el món des de feia
10 anys per trobar el seu estimat. Anant poble a poble buscant aquell
a qui estimava fins que passant pel Montblanc sentí uns sorolls que
li recordaren aquell drac amic que jugava de petita amb ella.
S’atansà a la finestra i veié en Maneló, tancat en una
habitació, somicant mentre els seus propietaris eren a la feina.
El mirà i li digué:
- “Maneló, porto 10
anys buscant-te. Què fas aquí tancat? Vine amb mi, allibera’t!
Tants anys de domesticació
havien fet canviar el caràcter del drac Maneló On hi havia hagut un
animal orgullós, ara havia un animal poruc que desconeixia el seu
paper, la seva pròpia naturalesa i la seva força.
- “No puc, els meus
amos no sabrien viure sense mi”
- “Però què dius?
Els teus amos t’utilitzen perquè són egoïstes. Si tu no hi ets,
en tindran un com tu. No omplis la seva buidor. Tu has d’estar amb
els teus, tu has d’estar amb mi... Així és la naturalesa.
Cadascú ha d’estar amb els seus no pas amb els altres. No vagis
contranatura.”
El drac dubtava, la mirà
però no s’atreví a fer el pas.
- “Ells em donen de
menjar, em fan alguna carícia, em diuen que m’estimen. Em fan
vestidets per quan fa fred, em porten en braços tot i que això
últim em fa sentir com un minusvàlid...”
- “Que idiota ets!
T’han convertit en un animal estúpid que et mereixes la mort, per
patètic. Si no t’estimés, ja t’hauria clavat les meves ungles.
No suporto veure animals sense identitat o ocupant la que no els
correspon...”
El dia següent, els amos
van agafar el drac, li van posar una cadeneta i van prendre una
galleda per a recollir les merdes que anava deixant pel camí. Quan
eren a la zona de dracs del parc, on antigament jugaven els nens que
ja no existien (ja que eren en asils), un cop fort de vent s’acostà
i el príncep Sant Jordi i la princesa Laia foren decapitats per l'Ariadna, la dona drac.
- “I ara, què em
dius? Et donaran de menjar? Et faran més carícies? Et tornaran a
tallar els ous perquè no escapis? No siguis idiota, és la teva
oportunitat, allibera’t i vine amb mi. Serem feliços i podràs
tenir allò que mai has pogut gaudir en aquella casa. Jo, et parlaré
de tu a tu, i tindrem problemes, però com animals que som, els
sabrem resoldre...”
- “No
sé què dir...”
- “No
diguis cap paraula. Aquí ja no pots fer res. Si ets un “animal
abandonat” que és una manera indigne que usen els humans per dir
lliure, t’enxamparan i et portaran a una dragonera perquè siguis
el regal de nadal d’alguna família que necessita de la teva
presència. Vine amb mi...”
[FIN
DE LA CITA]
Léo Taxil. Conte de Sant Jordi 2014.
